Un soroll ronc comença a espetegar des d’algun punt imprecís de la botiga. L’home es posa en guàrdia. El soroll decreix i el substitueix una veu clara i ferma:

—S’ha acabat el sofriment que hem arrossegat durant segles i segles. S’ha acabat la desil·lusió, la decepció…

L’home es relaxa en reconèixer la veu d’un dels anuncis més repetits en tots els mitjans. Les paraules que sonen per megafonia s’havien extret d’un assaig filosòfic sobre l’ús de les pastilles, unes paraules que s’havien utilitzat en diverses campanyes publicitàries i que s’havien convertit en una mena de manifest del que alguns havien denominat com la «Nova Era». L’home d’ulls X se les sap tan de memòria que deixa d’escoltar-les i torna a la vora dels cossos. De tant en tant, la veu li ressona dins les orelles:

—Abans dels Bocins d’Ànima, vivíem empresonats en un límit constant i indestructible: la dolorosa distorsió entre les expectatives i la realitat, mai prou ajustada al que havíem desitjat i sentit, a la idea inicial.

L’home s’agenolla davant l’espia i, començant per la costura estripada del coll, li va tallant el vestit ignífug amb la punta del ganivet. Com més s’acosta a la cintura, la incisió va revelant més trossos de pell d’un color verd fosc. L’home talla les cames i els braços del vestit, que es desplega com una pell morta, amb el cos decapitat a sobre, nu i infestat de taques verdes; o bé s’havia intoxicat amb l’àcid, o bé li havien administrat una dosi d’algun tipus de sèrum degeneratiu. La veu li torna a arribar:

—Tots estàvem aïllats dins nosaltres mateixos, reclosos i incomunicats en un egocentrisme i una frustració que no havíem escollit.

L’home recorre amb la punta de l’índex els intervals blanquinosos entre les taques, massa estrets perquè se’n pugui aprofitar alguna cosa, i decideix abandonar el cadàver de l’espia i centrar-se en el de l’adolescent. Després de repetir l’operació d’abans, el cos apareix, raquític, damunt el vestit desplegat a terra.

—Però aquesta fase ha arribat a la fi. Els Bocins d’Ànima ens permeten experimentar amb total exactitud el que volia comunicar una persona en cadascun dels seus gestos i les seves paraules.

L’home repassa amb la mirada les cuixes, els testicles, el penis, el melic, que és una cicatriu blanca, tendra, tancada, que li recorda un ull cec, i la panxa, les espatlles, els braços… Tot i que l’adolescent no presenta símptomes de contaminació o degeneració, està tan prim que sembla que els ossos li estiguin a punt de travessar la carn. A l’home li puja pel coll un regust agre de bilis. Els budells li tornen a roncar.

—Ens permeten escollir les emocions que volem sentir en cada moment, en cada lloc, les que s’ajustin més als nostres desitjos i les nostres expectatives.

L’home, aguantant la respiració, perfora la panxa de l’adolescent, l’obre en canal, enfonya la mà en el ventre, càlid i viscós, estreny un dels intestins dins el puny i se l’emporta a la boca. Ha de retenir el vòmit mentre mastega les entranyes i els trossets crus li baixen pel coll. Se li escapen llàgrimes gruixudes i aspres.

—Benvinguts a la Nova Era. Benvinguts a l’altra banda del límit.

L’home s’empassa els bocins fins que les nàusees li impedeixen continuar. Aleshores prem els llavis, empastifats de sang, i reté les envestides àcides del vòmit, que minven a poc a poc. Al cap d’uns minuts, s’aixeca, agafa els cadàvers un per cada peu, els arrossega a fora i els deixa damunt la voravia. Les primeres gotes de pluja els cauen al damunt, tremolen sobre la pell durant un segon i després comencen a rosegar-la, a obrir-hi petits forats vermellosos que es multipliquen i s’engrandeixen cada vegada més de pressa.

L’home torna a entrar a la botiga d’experiències, s’allarga de costat sota unes taules que formen una mena de búnquer i treu de la motxilla la bossa que ha robat a l’adolescent. Es posa la mà a la panxa en un intent inútil de calmar el dolor que s’hi està acumulant. S’adona que està extenuat, que necessita fer un repòs, encara que això signifiqui haver d’abaixar la guàrdia. Dona un cop d’ull a les pastilles que hi ha dins la bossa i se n’envia dues a l’atzar. N’identifica el sabor tan bon punt li toquen la llengua: són les que permeten viure l’experiència d’un nadó dins el ventre matern. Frueix de les sensacions prèvies a l’experiència fins i tot abans que comencin a manifestar-se. L’espera fa que el desig s’inflami, que fereixi, i les emocions, sensacions i percepcions cobren més textura, més pes, més corporeïtat; un procés receptiu inaccessible amb les experiències digitals, injectades de ple dins el cervell, directes al resultat del producte.

La pastilla se li desfà damunt la punta de la llengua, se li escampa dins la boca, pel paladar, per les genives, per les dents. Se li barreja amb la saliva, fluxos propis, fluxos aliens, es fan un, i li descendeixen per la gola, se li infiltren dins el corrent sanguini, i es fan un amb la sang, i circulen per les venes, tocant-li tots els racons de l’organisme. A mesura que el cos se li adapta als efectes emergents, el mal d’estómac disminueix i els sorolls es van fent més distants. L’últim que sent és la veu del sostre com es va afeblint en la llunyania:

—Per sisè mes consecutiu, els Bocins d’Ànima d’experiències properes a la mort i els Bocins d’Ànima per oblidar la por a la mort encapçalen el rànquing de més venuts…

L’home tanca els ulls i nota com es dissolen totes les sensacions que el lliguen al món extern. Se submergeix en una escalfor agradable i reconfortant. El temps es dilueix. Ja no percep els límits del seu cos, només el caliu d’una alegria serena i absorbent. Cada cinc minuts, quan aquest efecte comença a disminuir, l’home agafa més pastilles i les engoleix. Als llavis se li dibuixa un somriure tènue.

A l’altra banda de la realitat creada per la pastilla, la pluja segueix desgastant els edificis i els carrers. Els cadàvers de l’adolescent i de l’espia ja no hi són. Els esquinçalls dels seus vestits s’agiten al ritme de les gotes que els cauen al damunt. I unint-se a aquest xiuxiueig incessant de gasos i líquids contra sòlids, sonen les campanades digitals del quart temple d’Onending, dedicat al looguisme, la primera ciencialigió oficial que havia existit. Set campanades. Era el codi per anunciar, a tots els creients que fossin a prop d’aquella ubicació i que no volguessin o no es poguessin connectar a distància al ritual de seguretat, esperança i alliberament, que les portes acabaven d’obrir-se.

L’home, encara estirat en la mateixa posició, remena tots els racons de la bossa. En comprovar que està buida, obre els ulls, deixa anar un sospir queixós i s’asseu amb l’esquena recolzada a la taula. De forma progressiva, li van tornant les sensacions que havia aconseguit oblidar: el cansament de dies i nits en vetlla sobre les parpelles, sobre les espatlles, sobre els quàdriceps i les ròtules; l’aire calent com entra i surt a través dels conductes respiratoris, els pulmons com s’inflen i es desinflen, la calor sufocant com li crema la pell, els regalims de suor com s’aferren al teixit ignífug. Una enyorança penetrant li afeixuga el cor. Es frega els ulls amb la mà, s’alça i camina fins a la porta, des d’on aguaita el carrer a la recerca de qualsevol indici de perill. La seva mirada recau en el gratacel del Fons de Vivències i Consciències Internacional, que s’eleva, mut i gegantí, sota la pluja. La possibilitat d’apoderar-se ni que sigui d’una centèsima part de la informació que s’hi va arribar a emmagatzemar és massa atraient per no arriscar-se.

L’home surt de la botiga i travessa la calçada amagant el ganivet contra la cuixa. És molt conscient que darrere les parets de vidre del gratacel hi deu haver algú vigilant-lo. Les portes automàtiques de l’entrada estan rompudes i obertes de bat a bat.

L’home entra en un vestíbul molt ampli. La llum rogenca de l’exterior impregna les lloses de marbre, les làmpades d’aranya estavellades a terra, la font rodona i eixuta del mig, els sofàs de pell apilats en dos munts, un a cada banda de la font, i el taulell de recepció de la dreta. L’home es dirigeix a les escales de l’altre costat del vestíbul, que condueixen al pis inferior, però els trossos de cristall esquerdats crepiten sota el pes de les sabates i l’obliguen a aturar-se. L’eco li impedeix sentir la resta de sorolls. Li fa l’efecte que alguna cosa acaba de bellugar-se darrere el taulell. Darrere la font. En els espais buits que abans ocupaven els ascensors. S’aferra el ganivet a la cuixa i segueix cap endavant. Fa les passes amb molt de compte, quasi sense recolzar el peu contra el marbre. Deixa enrere el taulell i la font i arriba a les escales. La porta de seguretat ha desaparegut. Abans de posar el peu en el primer esglaó, dona una darrera ullada al vestíbul. Tot continua en silenci, quiet. Es gira cap a l’obertura de les escales i comença a baixar. La llum rogenca del pis superior es va afeblint després dels primers metres de descens. Arriba un punt en què no és capaç de veure res més que fosca, i per mantenir l’equilibri ha de posar la mà que té lliure a la paret. L’inquieta el repic de les sabates cada cop que trepitja un esglaó. Li sembla que, per molt atent que estigui, no podrà evitar que en qualsevol instant un braç surti de les ombres i l’agafi pel coll. Sent la coentor d’una ferida al clatell. A la panxa. Al pit. Es veu a ell mateix intentant retenir dins el cos l’últim alè de vida, que es desfà i l’abandona lentament.

Al final de les escales troba un passadís d’uns vint metres de llarg. Tots els llums estan fosos. Enmig de la penombra es distingeixen quatre portes de seguretat mig arrancades de la paret. Les esquiva l’una rere l’altra, les frontisses grinyolen quan passa a través del marc d’acer. L’última porta desemboca en un magatzem molt gran, dividit en passadissos foscos i estrets, flanquejats a banda i banda per armaris metàl·lics. L’home s’interna en un dels passadissos i es fixa que els armaris estan plens de milers de ranures circulars, l’una a la vora de l’altra, totes buides en fileres que s’allarguen més enllà del seu camp de visió. Sobre cada ranura hi ha una placa amb un codi alfanumèric. Se’n va cap a un dels armaris i posa l’índex dins un dels forats; el dispositiu de memòria que l’omplia ja no hi és. L’home recorre el magatzem de punta a punta, gratant amb els dits l’interior de les ranures, movent-se cada vegada més de pressa per trobar alguna recompensa al temps que està invertint. Però ja s’ho han emportat tot.

Al cap d’una hora de buscar de manera frenètica, la calor i la fatiga són tan insuportables que ha d’allargar-se enmig del passadís i descansar. Els pulmons li cremen i el cap li fa voltes. Té la sensació que tota la gravetat del magatzem el comprimeix contra les rajoles. Fent un esforç per adoptar una postura més confortable, tomba el cap a la dreta i, després d’enfocar la vista diversos cops, veu la placa amb el número corresponent al seu compte. Se li escapa una riallada d’impotència que reverbera pels armaris. El dispositiu de memòria tampoc hi és.