Núvols prims de boirina suren damunt la coberta plana i metàl·lica del centre. La temperatura segueix ascendint. L’Ull Cec amplia el seu camp de visió i mostra setze illes d’edificis delimitades per carrers paral·lels i perpendiculars. No s’hi observa cap moviment, només tres cadàvers descompostos sobre la carretera i cotxes abandonats i descolorits, alguns enmig de l’asfalt i les voravies, d’altres al capdamunt dels terrats dels blocs de pisos. El camp de visió es torna a ampliar i mostra vint-i-quatre illes d’edificis. Tampoc s’hi detecten senyals de vida. La imatge es posa borrosa un moment i, quan recupera la nitidesa, es veu el contorn d’un país. Ara es pot apreciar que la ciutat, amb la seva xarxa de carrers, angles i línies quasi idèntics, ocupa la major part del territori nacional i arriba fins a la frontera dels països veïns, que també estan recoberts dels mateixos patrons geomètrics. El camp de visió s’amplia per últim cop i es veu un planeta menut. Tots els fragments de terra estan enfosquits per la massa grisenca de les ciutats, que des d’aquesta perspectiva semblen una de sola. La imatge torna a quedar borrosa i el següent que apareix és la intersecció perpendicular de dos carrers. La pluja rosega els enormes edificis, que, arrenglerats l’un al costat de l’altre, vigilen silenciosos la petita figura d’un individu amagat entre els esquelets de dos cotxes, al centre de la intersecció. Vint metres a la seva esquerra comença De Stadi, el districte financer de la ciutat: les pantalles gegants que van col·locar-se als pisos superiors dels gratacels, retallats contra la massa rogenca de núvols, estan esquerdades i apagades, només en un parell es repeteixen sense parar anuncis publicitaris. Tres veus en off, dues de segures i convincents i l’altra suau i seductora, s’intercepten i es mesclen enmig de la solitud del carrer:

—Imagina’t poder viure en una explosió d’emocions i sensacions única les experiències més importants del teu esportista predilecte, del teu artista preferit, de l’empresari que va canviar el món, dels líders polítics que estan construint el futur, dels periodistes més fiables, dels educadors i divulgadors més entregats… Deixa d’imaginar: aconsegueix els Bocins d’Ànima dels teus ídols. Viu-los. A la venda en analògic i en digital.

»Imagina’t poder experimentar tota una vida en cinc minuts. Imagina’t poder sentir totes les experiències d’una vida en una explosió d’emocions i sensacions única. Ara imagina’t que aquesta vida és la del teu esportista predilecte, la del teu artista preferit, la de l’empresari que va canviar el món, la dels líders polítics que estan construint el futur, la dels periodistes més fiables, la dels educadors i divulgadors més entregats… Deixa d’imaginar: aconsegueix l’Ànima dels teus ídols. Viu-la. A la venda en analògic i en digital.

»No hi ha res millor que un orgasme. Dos orgasmes. Tres orgasmes. Quatre orgasmes… Tots els tipus d’orgasmes en un sol Bocí d’Ànima.

L’eco de les veus neda en l’aire calent i feixuc. El gratacel del Fons de Vivències i Consciències Internacional, amb les parets de vidre erosionades però encara lluents, s’ha tenyit del color dels núvols. A peu de carrer s’alineen portes i aparadors trencats; les grans lletres metàl·liques que anuncien el nom de cada negoci, KQ Moren Jaag & Co, ICBC, Soma, Stoneval Im, Wellsh Coenz, Val-Mark, Music Temor… s’estan deformant, ja són quasi illegibles. Costa distingir si les entrades a aquests edificis corresponen a algun banc, a la seu de la borsa, a les oficines dels diversos fons d’inversió del districte, als nombrosos bars i restaurants de la zona o al centre comercial, on la gent comprava pastilles que transmetien l’experiència exacta d’haver dormit vuit hores, o d’haver anat de vacances, o d’haver passat el cap de setmana amb la família, o d’haver menjat sa durant un mes.

Una ombra es mou en un dels aparadors sense vidre. De darrere la paret sobresurt mig rostre protegit d’una màscara antigàs vella i rascada. L’únic ull que se li veu està fix en els dos cotxes de la intersecció. L’espia abandona el seu amagatall. El vestit ignífug que li tapa tot el cos s’infla i es desinfla, a mercè de l’aire que se li escola pels estrips de les mànegues. Camina lent arran de les parets, camuflant-se en el fum que emana de l’asfalt i les voravies, retallant la distància que hi ha entre ell i el seu objectiu. A l’altra banda de carrer, ocult rere un aparador esmicolat, l’home d’ulls X estudia l’escena. Sent la roba ignífuga com se li enganxa a la pell suosa. Sent com la calor, pesant, l’embolcalla. Els budells li ronquen. No recorda l’últim cop que va trobar alguna cosa per calmar la fam. Passa la mà per un dels laterals de la motxilla aïllant que porta a l’esquena i en treu un ganivet i dos dispositius de memòria. L’espia està a punt d’arribar al primer cotxe, ja veu el cos menut de l’individu estirat a la part del darrere, aixoplugat sota l’únic tros de revestiment que li queda al vehicle. L’home d’ulls X surt per l’aparador i avança amb l’esquena aferrada a la paret. A través de les bafarades de vapor i fum, observa com l’espia, inclinant-se sobre el seient de darrere, allarga el braç cap al cos de l’individu, que encara no s’ha bellugat. L’home d’ulls X entra en la intersecció. L’espai obert dels quatre carrers i la presència imponent dels blocs de pisos el neguitegen; nota la cremor de mil mirades damunt. Passa a passa, consumeix els últims metres. El murmuri de la pluja encobreix el so de les sabates trepitjant la carretera. L’home observa l’esquena de l’espia encorbada cap endavant, dins l’obertura de la porta. Sense vacil·lar, s’hi abalança i li enfonsa profund el ganivet a les cervicals. El cos de l’espia tremola i els músculs se li crispen. L’home enfonsa el ganivet encara més endins i després l’estira cap avall; os contra ferro, la fulla rasca la columna vèrtebra a vèrtebra, esqueixa teixits i òrgans fins que, amb un cop sord, queda encallada en el còccix. L’espia cau inconscient dins el cotxe. La bretxa sagnant se li comença a regenerar, i l’home aprofita l’avantatge per prendre-li totes les pastilles, desar-les a correcuita als laterals de la motxilla i posar-li un dels dispositius a l’orella. Mentre espera que la informació es transfereixi, entra dins el cotxe i inspecciona l’altre individu: té una bossa de pastilles abraçada contra el pit, que es mou amunt i avall d’una manera quasi inapreciable; rere la màscara antigàs es veuen unes faccions juvenils, enfosquides per la brutícia i regalimant suor, però il·luminades per un somriure tènue. L’espia, amb el ganivet encara incrustat, continua inconscient. L’home li treu el dispositiu de l’orella, se’l guarda a la motxilla, empunya el mànec del ganivet i el desclava. Li posa la fulla en horitzontal damunt el coll, entre les vèrtebres C1 i C2, i comença a serrar. L’os i la medul·la cedeixen. Borbolls escarlata inunden el cotxe quan el ganivet talla els músculs i el cap se separa del cos. L’home l’agafa per la part de dalt del crani i el tira al carrer. El veu com rodola. La pluja fa escumejar el reguerol de sang que surt de la ferida.

L’adolescent entreobre els ulls i, sense adonar-se de tot el que ha succeït, aixeca la mà, feble i trèmula, i busca una altra pastilla dins la bossa. Abans que pugui trobar-la, l’home, amb un gest veloç i contundent, li clava el ganivet al cor i mou l’empunyadura a esquerra i dreta perquè el forat s’eixampli. L’adolescent intenta forcejar, però el cor no li bombeja, i les poques energies que l’ajudaven a sobreviure li surten per l’hemorràgia. L’home li insereix l’altre dispositiu a l’orella i li treu el ganivet del tòrax. Més a poc a poc del que havia previst, les fibres comencen a regenerar-se.

Per no perdre ni un segon durant l’espera, col·loca la mà damunt el compartiment de la motxilla on guarda el transceptor de ràdio, avui sintonitzat en la freqüència 193.8, i, a través dels teixits ignífugs, prem el botó d’encendre. Examina els núvols amb expressió interrogant mentre confia, una vegada més, que dels circuits electrònics brolli algun senyal acústic, per insignificant que sigui. Es queda aïllat en el mateix silenci de sempre. L’home l’escolta: li resulta tan familiar, cada mínima fluctuació d’aquell mormol opac, monòton i, al mateix temps, impalpable, que ja sap que torna a ser inútil provar de difondre res.

La informació acaba de transferir-se. L’home d’ulls X prem de nou el botó de la ràdio, estotja el dispositiu de memòria a la motxilla i observa l’adolescent: tot fa pensar que està massa dèbil per curar-se; li posa la fulla sota la barbeta i li serra el coll. Els braços de l’adolescent es desmaien a banda i banda i alliberen la bossa, que rellisca pel pit i cau damunt el seient. L’home la recull, la desa en un dels laterals de la motxilla, engrapa el cap i el llença al carrer. Contempla com rodola, com va perdent velocitat fins que s’atura, encara balancejant-se, a un metre de l’altre cap. Els dos s’assemblen tant que costa diferenciar-los. L’única variació és que en la màscara d’un, a causa de l’angle amb què reposa sobre la carretera, s’hi reflecteixen centenars de minúscules gotes de pluja i una porció de cel; en la de l’altre, la superfície d’un bassal, pessigada per milers de minúscules gotes de pluja, i dins el bassal, també pessigada per les gotes, una porció distinta de cel.

El reguerol de sang desapareix entre vapor i escuma.

L’home parpelleja ràpid per desviar l’atenció d’aquella escena i s’afanya a apilar el cos de l’adolescent damunt el de l’espia. Esbufegant, els aixeca tots dos, surt del cotxe i es dirigeix al primer aparador de la cantonada. Als cadàvers se’ls gronxegen les cames i els braços a causa del moviment. L’home es torna a sentir vigilat pels núvols i pels edificis corroïts; una sensació que el manté sempre recelós i tens. Es para davant el marc d’alumini de la vitrina, d’on pengen els últims fragments del cristall, s’assegura que a dins tot sigui segur i hi entra.

A l’interior hi ha les restes d’una espaiosa botiga de Sham&Shaya. Desenes de taules blanques i llargues, que fa un temps estaven distribuïdes en setze fileres simètriques, ara apareixen desordenades i de cap per avall, algunes fins i tot s’han fet servir de barricada. L’home deixa anar els cossos, que es desplomen sobre les rajoles amb les cames i els braços oberts, i s’endinsa en el camí tortuós que hi ha entre les taules, revisant un altre cop que no hi hagi cap perill. Esquerdats a terra troba els centenars de monitors tàctils que permetien als clients accedir al catàleg de pastilles: les més noves, les més populars, les que havien rebut valoracions més altes, les suggerides en funció de cada estat d’ànim i de cada perfil psicològic… i provar-ne les mostres gratuïtes, sempre més fluixes que el producte original.