El príncep, després d’haver abandonat l’interior amb aire condicionat del Mercedes, esperava molt segurament alguna cosa que fos com un inesperat mannà, per exemple cobertura, encara que fos tan sols una ratlla, una, Déu meu! Dona-me-la!, i no va ni tremolar quan la vaca i la Sońka s’hi van acostar a una distància insignificant però que demanava directament algun canvi d’impressions, encara que fos un bon dia, com puc arribar a o on és el lloc més proper amb cobertura. El príncep, havent aterrat del tot allí on havia calculat, però de cap manera amb qui havia calculat, pel que es veia clarament havia caigut en una admiració urbana per aquella vista. Li recordava dolorosament alguna cosa. El paisatge era un paisatge, tot tenia l’aspecte que tenia, els prats i els arbres, a pesar de tota aquella naturalesa, el riu i el cel, el camí i les cigonyes, tota aquella naturalesa contenia en si mateixa alguna amenaça. Va intentar arribar a saber si era una amenaça del passat, o potser del futur. Finalment, ho va deixar estar, no en va fer més cas, va fer un pip al comandament, en tancar el cotxe. Es va girar inesperadament i, amb una brusquedat que quasi va espantar la vaca, encara que no es comptava entre les temorenques, va mirar la cara de la Sońka.

Fins que es va quedar sense paraules, i els llavis, el de dalt i el de baix (més marcat), van formar una O, perquè la cara de la Sońka és una autèntica cara, aquestes cares ja no es fan, aquestes cares ja no es veuen. Perquè la cara de la Sońka havia sortit d’una icona: de color marró, dura, esquerdada, sense significat ni mentida, però també forta, amb les línies de les arrugues més clares, i d’arrugues, potser en tenia trilions, els cirurgians plàstics tindrien bona feina: polir, estirar, tallar, tindrien pell innecessària per a almenys tres cares noves. Perquè la cara de la Sońka és una cara, senzillament: es nota que ha passat moltes coses, es nota que ha somiat; sobretot aquesta cara serveix per a tot allò per què Khospadj l’ha creat: per escoltar, mirar, menjar, rentar, fer petons, olorar, tenir singlot, plorar, tenir mocs.

L’Igor Grycowski, amb els llavis en O, s’havia quedat de pedra, com si aquell príncep de faula hagués copsat en un tres i no res que davant d’ell hi havia un ésser al qual havia estat esperant tota la vida, i no volem dir aquí la vaca, encara que sigui molt maca i tingui aquesta caiguda de llargues pestanyes tan atractiva, ni tampoc volem dir aquí exactament la Sońka, o millor, no aquesta Sońka que era la de cada dia. Es tracta d’una Sońka nova, no descoberta i oblidada. Una Sońka excitant la presència de la qual havia sentit i havia vist l’Igor Grycowski, quan l’ull blau de la velleta va repassar tot l’Igor: primer amb una certa recança i amb desgana, però just després, es va aclarir com el cel i va empal·lidir, es va emblanquinar i va llampeguejar.

—Dia bo —va dir la babuixka—, xto stalaso?8 —va afegir, perquè fins i tot a ella més d’un cop li passava alguna cosa no planejada, més d’un cop l’havien llençat, colpejat, pegat, el món, ves, no canvia així com així, de cop i volta, i fins i tot si canvia així com així i de cop i volta, segur que no és per a millor.

—Bon dia —va respondre l’Igor, volent mantenir el nivell i amb la corresponent distinció de la llengua urbana polonesa—. El cotxe se m’ha espatllat d’improvís, i no puc trucar a ningú. —I després va afegir, sense saber per què una mica confós:— És alemany. És d’allí —i va assenyalar amb la mà entre el cotxe i el cel.

La perplexitat, l’honestedat i la bellesa del jove —afegim-hi, a més, que objectivament no era exagerada ni que tampoc destacava gaire— van captivar la Sońka d’una manera tan particular que el va convidar espontàniament a llet fresca i va assenyalar amb el bastó: primer les mamelles de la vaca, després el sostre de la cabana i, en els seus pensaments, algun lloc entre les unes i l’altre: el pot esmaltat amb parts negres de l’esmalt que havia saltat. El príncep va fer que sí amb el cap:

—Amb molt de gust, gràcies.

Va deixar passar la Mutzka i la Sońka, que coixejava, i va calcigar la burilla amb la sandàlia. Va arrossegar els peus en direcció al cobert, enfonsat en una admiració creixent.

La porta a penes s’aguantava en aquelles frontisses rovellades, mig torta i plena de molsa: com si fos la cabana de la germana de Baba Iagà, la germana turpista,9 que apartava el que era bell i nou fora de l’abast de la seva mirada. L’Igor va anar passant amb l’esguard pel pobre pati, per les blaves kastrule10 a les estaques, les olles amb els seus forats ennegrits pel sutge i els fons prims pel foc, per aquella munió de gallines que no paraven de cloquejar, pel gat quasi sense pèl que dormia al llindar, pels bastons, les escombres, les forques i els rasclets. En travessar la porta i entrar en el domini de la Sońka, l’Igor es va armar d’una vareta màgica (com a prova, primer en els seus pensaments) per canviar el destí de la mestressa.

I va moure la vareta: el sol es va apagar, a l’auditori van anar esmorteint-se les veus, ara començarà l’estrena, el focus central fa emergir de la foscor una figura encorbada. «Fa molts, molts anys», diu la Sońka, i els congregats allí es lliuren a la seva veu, li miren la cara, la història de la Sońka els llença fora dels parèntesis del temps, i després una ovació dempeus (l’Igor, poruc, és al costat de l’actriu velleta, inclina el cap vers la punta de les sabates amb una humilitat una mica massa fotogènica); els aplaudiments duren com a mínim un quart d’hora, les dames es desmaien, els cavallers no tenen vergonya de les llàgrimes als ulls i a les galtes tan ben cuidades. Tot un èxit.

La vaca es mou, ara una peülla, ara l’altra, en direcció a l’estable, l’Igor seu en un banquet, la Sońka ha de preparar les coses, munyir la vaca, colar la llet, posar-la al bidó, deixar el bidó davant de la casa, al banc, des d’on se l’enduran a la lletera, per això mira amb agraïment aquell noi mansoi com els ulls d’un conill: no tan sols és maco, sinó que també és pensatiu, és el que pensa. La Sońka se n’alegra molt, no sap d’on li ve de cop aquesta alegria, però cal dir que feia molt temps que la Sońka no sentia una alegria com aquella, des de feia molt temps.

Però quan la Sońka, encara abans del seu debut a l’escenari, fa l’únic paper que domina: no para per l’estable, interpreta les blanques fugues de la llet a les parets de la galleda, sospira i va imprecant tendrament l’animal (Mutxka, nastupisa, bladzina),11 aleshores l’Igor es concentra en si mateix, i més concretament: en els seus buits que la vareta màgica encara no ha aconseguit transformar en una família feliç, en els valors de marca, en l’alta qualitat dels estàndards morals i en la seguretat que després de la mort hi ha alguna vida.

Primer, perquè l’Igor Grycowski pateix, profundament com una cova i àmpliament com un oceà, al cap i a la fi té un ego enorme. Si volgués suïcidar-se, podria entrar en aquell ego i saltar des d’allí mateix. En segon lloc, perquè no hi veu cap sentit. Pateix d’impotència creativa, o potser també d’aquella altra: la immanència. No veu cap sentit en el món, no veu cap objectiu en la vida, a pesar d’aplicar-hi mitjans pal·liatius: drogues, pornografia, literatura filosòfica.

De cop i volta una niciesa, un record, unes molles, brossa: somriu, treu una altra cigarreta del paquet de tabac.

La Sońka, un cop ha acabat de fer-ho tot, és a la porta, s’ha tret les botes d’aigua.

—Espereu —diu abans d’entrar a casa.

Un gos, vell i tot blanquinós, s’arrapa als peus de l’Igor; juga, fa pudor, en la pell del collar feta malbé hi brillen unes lletres metàl·liques, fetes com gòtiques.

Amb alguna dificultat, tenint fàstic al gos i a les puces, als bacteris i als gèrmens, i també a la vellesa del gos, l’Igor construeix una paraula: Borbus.

—Borbus —diu en veu baixa, i el gos alça cap a ell els ulls, color ambre, quasi ja de mel, amb els records d’un passat llunyà enfonsats en la resina de l’iris.

A les faules, els animals no són senzillament animals, són éssers una mica inferiors als homes, però a la vegada considerablement més transparents en les seves accions. El gos es va posar d’esquena, i aleshores l’Igor va veure que en Borbus era una gossa.

Soc Borbus, la dotzena gossa amb aquest nom en línia directa des de Borbus Primer, anomenat l’Ari, un enorme pastor alemany que va salvar la vida tres vegades a la meva mestressa. Un cop, va foragitar els llops que venien de nit fins a la casa; un altre cop va descobrir olorant una cova amb patates, un cop va cridar l’atenció dels soldats, les bales que estaven destinades a Sońka van matar Borbus Primer, el meu pare; i ara jo, Borbus XII, anomenada l’Última, m’ocupo de la meva mestressa, Sońka la Blanca. No he tingut cadells, i la meva dinastia desapareixerà, tal com desapareixerà el llinatge de Sońka, ella tampoc ja no té cadells, ens apagarem al mateix temps, ho dic jo, Borbus XII i Última; i els àngels baixaran i inclinaran els seus caps clars vers la meva mestressa, i jo entraré amb ella entre les sorres del no-res i bordaré en honor del Pare absent. Al·leluia. Bub-bub.

L’Igor va notar que es marejava. No havia dinat encara, i per esmorzar tan sols havia pres un suplement dietètic en forma de dues ratlles de cocaïna amb unes propietats calòriques clarament baixes i amb una puresa similar. Una parpella tapava un ull de la gossa, que ja no era d’ambre sinó d’un groc llampant, com ous remenats acabats de fer, com les centelles asiàtiques i les cintes a les banderoles de les processons. Soc en una faula, va pensar, en una faula sobre la vida. En una altra convenció, la vida és insuportable. Potser encara em salvaré, o potser em canviaran totalment en escriure’m de nou?

Abans que el salvessin, i que després el matessin, perquè no hi haurà una altra fi, les brases de la cigarreta li van cremar els dits, la gossa es va posar en marxa, va moure la cua tristament i va anar arrossegant-se cap a la seva caseta. La Sońka va aparèixer a la porta.

—Khadzi na malako, khadzi—12 va dir.

L’Igor es va aixecar del banc. Abans d’entrar al llindar es va treure les sandàlies d’ant —estaven tan fora de lloc, tan suaus, amb un preu que superava tota una pensió anual. Es va adonar que des de feia molts anys no tenia coneguts a les cases dels quals descalçar-se; tots guanyaven massa. Amb el peu descalçat va passar a l’entrada freda, fosca, que feia olor de llet fermentada, de llard i de ceba, de fenc, de col fermentada i de fum, de suor, d’aigües sabonoses i de cereal. Passat el llindar següent ja hi tenia la cuina: un aparador pintat de blau, una taula senzilla, un hule gastat de flors, dues cadires, un gran forn de rajoles amb lejaika,13 un tamboret baix amb una galleda d’aigua, les planxes del terra pintades d’un marró oliós, al racó de la dreta una icona, a les parets emblanquinades dos petits tapissos en una llengua mig estrangera per a la Sońka i, de fet, indiferent: «Qui beu aigua fresca, aquest tresca», i «Si la mestressa fa el menjar, tot és bo per al paladar».

—No teniu canalització? —va preguntar.

—Pa xto?14 —va respondre—. Perquè la cabana es podreixi per la l’aigüera de la cuina? Per dormir sota un mateix sostre amb la meva caca?

Quan l’Igor va travessar el llindar de la cuina, la Sońka va donar una mirada ràpida a aquell hoste inesperat i va entendre en una il·luminació blava, tan intensa com el vermell d’un pinsà borroner, que estava esperant aquell hoste des de feia molt, molt temps, des del final de la guerra, que va resultar el final de la seva vida. La guerra l’havia destruïda, però no l’havia vençuda. Va entendre que no mirava un príncep, sinó un àngel de la mort; que podria explicar la seva història, que podria mostrar les seves accions per ser sospesades. Va entendre que amb la darrera paraula s’apagaria en ella aquella llumeta dèbil, tremolenca, i van estar parlant molt temps a la nit, i després no van viure molt, molt temps i finalment feliços; fora de la memòria. La Sońka va entendre per què se n’havia alegrat tant; era perquè havia entrat al seu llindar l’àngel més autèntic, i no per haver pregat sense parar a l’església, sinó des del propi origen de l’àngel, un enviat, un malak,15 una bona nova.

Va assenyalar la cadira, el príncep hi va seure sense dir res, i ella, contenta, va abocar llet al pot esmaltat, a la taula va posar-hi akhlatki, uns quadradets de farina fregits al matí, pejki, de l’aparador en va treure el seu tresor més preuat, reservat per als convidats més importants, com el batxujka16 o Déu: una capsa de metall amb bombons.

Havia comprat aquella capsa tres anys enrere, en forma de cor vermell, amb una inscripció daurada molt maca: «E. Wedel». Abans s’havia estat mirant aquella capsa potser mig any sencer, era tan fantàstica, tan cara i inassolible! La mirava i s’imaginava que algun dia aquell cor vermell trobaria un lloc al seu aparador, al tovalló fet de ganxet, al costat de les dents. Era com un somni, hi somiava de nit, la saliva li regalimava al coixí, fins que un dia va demanar la capsa de bombons. La dependenta, filla de l’Irka de Mieleszki, es va quedar de pedra:

—Vi, Sonka, zdureli17 —li va dir.

—Potser sí que m’he tornat ximpleta —va acceptar la Sońka—, però ja tinc una edat, m’ho puc permetre, tinc els papers de la pensió dels metges, i tu te n’hauries de donar vergonya.

La Sońka va treure el plàstic del cor per obrir-lo: primer el vermell amb la inscripció daurada i amb bombons, i després aquell plàstic sec com una gla i mut com un cigne, entre les costelles i sense cap firma dels creadors. La Sońka recordava la seva mare com enmig d’unes tenebres. Va morir després del part, i era un temps en què no es deixava descansar el cos d’una dona; igualment com el camp, cada any havia de parir; d’un ouet de Déu en creixia una nova persona, sortia al món i la majoria de vegades al cap de no res es deixava endur al Cel, sempre que el Popa l’hagués batejat, i Boh l’acceptava; amb ells mai no se sabia, insaciables l’un amb l’altre. I abans de la guerra no tenien cotxes, però ara havien de pagar-los fins i tot la gasolina. Abans de la guerra el Isus Chrystos era més barat i més accessible, i el mitjà de transport del Popa s’empassava l’herba, i l’herba creixia gratis.

L’Igor va dibuixar amb el peu un cercle al xmatnik18 acolorit fet de ganxet, va beure un glop de llet, que recordava la dels brics solament pel color, perquè tenia un gust estrany, un gust i una olor d’animal càlid, i no de cadenes de producció d’esterilització. Va agafar un bombó amb coses cruixents de color verd al damunt, segurament són pistatxos, va pensar.

—Patom raspalu u pietxe19 —va dir la Sońka i va asseure’s davant del convidat.

—Després encendré l’estufa —la va corregir l’Igor amb la llengua autèntica de la ciutat.

Perquè l’Igor amagava molt curosament la seva infantesa, la pintava, se n’avergonyia conseqüentment, l’oblidava escrupolosament, la va eliminar i la va enterrar. Una infantesa que havia foragitat juntament amb els seus avis en un poble que no quedava gaire lluny. L’anomenaven aleshores i encara avui dia Wysranka, perquè allí on els besavis i els avis vivien, s’acabava el món, segurament no el món en general, hi ha finals del món amb palmes, amb muntanyes de gel, amb la sorra del desert, però aquell petit tros de món de Podlasie trobava precisament allí la seva fi: en la línia dels pins i de la darrera cabana, molt abans encara del general Sławoj, que havia elevat el nivell de la higiene amb l’ajuda d’un ucàs sobre les obligacions de cada cul. Així, el general Sławoj va considerar que en la República acabada de recuperar el cul també hi tenia els seus drets inalienables i de seient: li pertanyia el dret de cagar tranquil·lament en una casa dreta feta de taulons; era el santuari de la merda, anomenat «sławojka». Però abans de l’ucàs la gent anava enmig dels arbres al final del poble, precisament a Wysranka, cultivant la regla que el cul sempre va cap a l’ombra com la cabra cap a la muntanya; i alerta sota els peus!