Com ser antiracista

CICLOGÈNESI 19 | RAIG VERD

Com ser antiracista

Ibram X. Kendi

Traduït per Josefina Caball i Blanca Busquets

Un manual sobre el racisme sistèmic de la nostra societat i de com conflueix amb altres opressions com el gènere, la classe o la sexualitat.

Primera edició: novembre 2020.

Títol original: How to be an antiracist

Copyright © 2019 by Ibram X. Kendi

This translation published by arrangement with One World, an imprint of Random House, a division of Penguin Random House LLC

© de la traducció de l'anglès, Josefina Caball i Blanca Busquets

© d'aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2020

Disseny de la coberta: Tono Cristòfol

Il·lustració de la coberta: ©Adobe Stock

Producció editorial: Xantal Aubareda i Sandra Balagué

Correcció: Francesc Gil i Xantal Aubareda

Disseny ebook: Víctor Sabaté (Iglú de libros)

Publicat per Raig Verd Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes 514, 1r 7a, Barcelona 08015

Clica sobre les icones per trobar-nos a les xarxes socials

www.raigverdeditorial.cat

ISBN: 978-84-17925-41-3

THEMA: JFSL, JFS

La traducció d'aquest llibre es regeix pel contracte tipus proposat per ACE Traductores.

Raig Verd Editorial forma part de l'Associació d'editorials independents Llegir en català.

Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a l'abast d'altres, passar-lo a un company de feina o un amic a qui pugui interessar. En el cas de voler llençar-lo (cosa impensable), fes-ho al contenidor blau de reciclatge de paper.

L'editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d'aquesta obra per a ús personal.

Taula de continguts

La meva presentació racista

Capítol 1. Definicions

Capítol 2. Consciència en conflicte

Capítol 3. Poder

Capítol 4. Biologia

Capítol 5. Etnicitat

Capítol 6. Cos

Capítol 7. Cultura

Capítol 8. Conducta

Capítol 9. Color

Capítol 10. Blanc

Capítol 11. Negre

Capítol 12. Classe

Capítol 13. Espai

Capítol 14. Gènere

Capítol 15. Sexualitat

Capítol 16. Fracàs

Capítol 17. Èxit

Capítol 18. Supervivència

Agraïments

Notes bibliogràfiques

A la supervivència

La meva presentació racista

Jo detestava els trajos i les corbates. Durant disset anys havia viscut envoltat de gent que es mudava per anar a l’església, amb corbates asfixiants i barrets d’ales amples. El meu vestuari d’adolescent mostrava l’actitud desafiant del fill d’un predicador.

Era el 17 de gener de 2000. Aquell dilluns al matí van venir més de tres mil persones negres, a més d’unes quantes de blanques, totes ben endiumenjades, a la Hylton Memorial Chapel, al nord de Virgínia. Els meus pares estaven perplexos. El seu fill, que sempre s’embarbussava quan parlava, havia aconseguit arribar a la final del concurs d’oratòria Martin Luther King, del comtat de Prince William.

No m’hi vaig presentar amb coll blanc sota un trajo fosc i una corbata també fosca, com la majoria dels meus competidors. Lluïa una americana cridanera d’un marró daurat, una camisa negra molt elegant i una corbata ratllada de colors vius. Les vores dels pantalons, negres i folgats, em queien sobre les botes de color crema. Ja havia suspès la prova de respectabilitat abans d’obrir la boca, però, tot i així, els meus pares, la Carol i en Larry, eren tot somriures. No recordaven l’última vegada que m’havien vist vestit amb una americana i una corbata, encara que fossin tan llampants i extremades.

Però no era només la meva roba que no encaixava en l’escena. Els meus competidors eren prodigis acadèmics. Jo no. La meva puntuació mitjana, la GPA, no arribava a notable; a l’examen d’accés a la universitat, el SAT, vaig arribar amb prou feines a un aprovat alt. Les universitats reclutaven els meus competidors. Jo estava content d’haver rebut per sorpresa la carta d’admissió de dues universitats a les quals havia enviat una sol·licitud sense gaire convicció.

Poques setmanes abans, jo era a la pista de bàsquet amb el meu equip de l’institut, escalfant amb entrades en fila cap a cistella. El pare, metre noranta i noranta quilos, va aparèixer a l’entrada del gimnàs. Va avançar xino-xano per la pista de bàsquet, movent els braços, llargs com els té, per cridar-me l’atenció, i avergonyint-me davant del «jutge blanc». Típic del pare. Tant li feia el que poguessin pensar els blancs d’ell. Rarament, o potser mai, fingia que estava content, parlava amb un to calmós forçat, amagava la seva opinió o evitava fer una escena. Jo estimava i odiava el pare perquè vivia a la seva manera en un món que nega als negres el dret de viure a la seva manera. Era una actitud desafiant per la qual, en una altra època i en un altre lloc, hauria pogut ser linxat per una turba, o avui dia per homes amb insígnia.

M’hi vaig acostar mig corrent abans que es fiqués entremig de les files dels llançaments. Amb una eufòria inusual, em va donar un sobre de paper Manila.

—Ha arribat això per a tu, avui.

Em va indicar que obrís el sobre allà mateix, al mig de la pista, davant les mirades dels estudiants i els professors blancs.

Vaig treure’n la carta i la vaig llegir: m’havien admès a la Universitat de Hampton, situada al sud de Virgínia. La meva sorpresa va esclatar en una felicitat inexpressable. Vaig abraçar el pare i vaig fer un sospir. Les llàgrimes se’m barrejaven amb la suor calenta de la cara. Les mirades escrutadores dels blancs del voltant es van esvair.

Jo em pensava que era estúpid, massa ruc per anar a la universitat. És clar que la intel·ligència és una cosa tan subjectiva com la bellesa. Però, per jutjar-me a mi mateix, jo em guiava per criteris «objectius», com les notes dels exàmens i els informes. No és estrany que només enviés dues sol·licituds d’ingrés: una a la Universitat de Hampton i l’altra a la institució a la qual finalment vaig anar, la Universitat Agrònoma i Mecànica de Florida (Florida A&M University). Menys sol·licituds volia dir menys possibilitats de rebuig, i jo estava convençut que aquestes dues universitats històricament negres¹ no m’acceptarien. Per què cap universitat hauria de voler al seu campus un idiota que era incapaç d’entendre Shakespeare? No se’m va acudir mai que potser no m’esforçava prou per entendre’l, i per això vaig deixar la classe d’Anglès II del Batxillerat Internacional de l’últim any. És clar que aquells anys no llegia gairebé res.

Potser si llavors hagués estudiat història, hauria après alguna cosa sobre la importància de la ciutat a la qual s’havia traslladat la meva família des de Nova York el 1997. Hauria après alguna cosa sobre tots aquells monuments confederats que veia al meu voltant a Manassas, Virgínia, com el dedicat a l’exèrcit caigut de Robert E. Lee. Hauria entès per què hi havia tants turistes que anaven al Manassas National Battlefield Park per reviure la glòria de les victòries confederades a les batalles de Bull Run durant la guerra de Secessió. Va ser aquí que el general Thomas J. Jackson es va guanyar el sobrenom de «Stonewall» (Muralla de Pedra), per la seva defensa obstinada de la Confederació. Els virginians del nord mantenien la muralla intacta després de tots aquests anys. Hi havia algú que s’adonés de la ironia del fet que en aquell concurs d’oratòria Martin Luther King, jo, que feia una vida de negre lliure, representés l’Institut Stonewall Jackson?

Les encantadores membres de l’associació femenina Delta Sigma Theta, organitzadores de l’acte i orgulloses dignatàries, i els concursants seien tots dalt de la tarima del púlpit. (Érem un grup massa nombrós per poder dir que sèiem dins de l’espai del púlpit.) El públic seia en files disposades al voltant de la llarga tarima en forma d’arc, la qual cosa deixava espai perquè els oradors poguéssim anar als costats més allunyats de la capella mentre fèiem el discurs; a més a més, els cinc graons de la tarima ens permetien baixar i introduir-nos entre el públic, si volíem.

Els alumnes dels últims anys de primària havien fet uns discursos d’una maduresa sorprenent. El cor infantil havia cantat amb molt entusiasme darrere nostre. El públic estava altre cop assegut i esperava en silenci i expectació el discurs dels tres oradors de secundària.

Jo vaig ser el primer; finalment m’acostava al punt culminant d’una experiència que ja m’havia canviat la vida. Després d’haver guanyat el concurs al meu institut mesos abans i de ser reconegut com el «millor davant dels jutges» en una competició del comtat feia unes quantes setmanes, la confiança en la meva capacitat per als estudis havia augmentat considerablement. Si d’aquella experiència n’havia sortit traspuant seguretat davant la perspectiva d’anar a la universitat, a l’institut, quan tot havia començat, no en tenia ni una gota. Encara ara em pregunto si el concepte negatiu que tenia aleshores de la meva gent em venia del concepte tan dolent que tenia de mi mateix. O si era el mal concepte que tenia de la meva gent el que accentuava el mal concepte que tenia de mi mateix. Com en el cas de la famosa pregunta sobre l’ou i la gallina, la resposta és menys important que el cicle que descriu. Les idees racistes fan que les persones de color es menystinguin a si mateixes, cosa que les fa més vulnerables a les idees racistes. Les idees racistes fan que les persones blanques es valorin més a si mateixes, i això les fa més susceptibles a les idees racistes.

Jo em pensava que era un alumne mediocre, i per tots costats m’arribaven missatges —dels negres, dels blancs, dels mitjans de comunicació— que em deien que el motiu de la meva mediocritat estava en la meva raça… cosa que encara em descoratjava i desmotivava més per als estudis… i això em refermava més encara en la idea que els negres no eren gaire estudiosos… cosa que encara em causava més desesperació o indiferència… i així successivament. En cap moment no vaig sotmetre aquest cicle a una anàlisi més profunda de les meves circumstàncies i mancances concretes ni a una mirada crítica respecte de les idees de la societat que em jutjava, sinó que el cicle va anar consolidant dins meu les idees racistes fins que vaig estar a punt per predicar-les a d’altres.

Recordo el concurs Martin Luther King amb afecte. Però quan em ve a la memòria el discurs racista que vaig fer, em pugen els colors a la cara.

—Quin seria el missatge del doctor King per al mil·lenni? Imaginem un doctor King de setanta-un anys enfadat… —I vaig pronunciar el meu discurs, un reescalfat del «Tinc un somni» de King.

Vaig començar dient que l’emancipació de l’esclavitud va ser un fet joiós. Però: