Cap altre amic que les muntanyes

Col·lecció Raigs globulars

(36)

BEHROUZ BOOCHANI

Cap altre

amic que les

muntanyes

Traducció de Josefina Caball

Escrit des de la Presó

de Manus

Primera edició, 1500 exemplars: setembre 2020

Títol original, No Friend But the Mountains

© Behrouz Boochani, 2018

Primera edició Picador, 2018, de Pan Macmillan Austràlia Pty Ltd

Publicat d’acord amb The Jane Novak Literary Agency, Austràlia.

© de la traducció del persa a l'anglès, Omid Tofighian

© de la traducció de l’anglès al català, Josefina Caball i Guerrero

© d’aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2020

Disseny de la coberta: Tono Cristòfol

Il·lustració: Agustín Comotto

Correctores: Lidia Bayona i Xantal Aubareda

Producció editorial: Víctor Sabaté

Composició ePub: Pablo Barrio

Publicat per Raig Verd Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes 514, 1r 7a, Barcelona 08015

www.raigverdeditorial.cat

@Raig_Verd

RaigVerd

ISBN ePub: 978-84-17925-27-7

THEMA: DNXR, DNBL1, DNB

Raig Verd editorial forma part de l’Associació d’editorials independents

Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a l’abast d’altres, passar-lo a un company de feina o un amic a qui pugui interessar.

L’editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d’aquesta obra per a ús personal.

Per a Janet Galbraith,

que és un ocell

Prefaci

Cap altre amic que les muntanyes mereix ocupar un lloc al prestatge de la literatura de presons al costat d’obres tan diverses com De profundis, d’Oscar Wilde; Quaderni del Carcere, d’Antonio Gramsci; Into the Smother, de Ray Parkin; The Man Died, de Wole Soyinka; i Letter from Birmingham Jail, de Martin Luther King, Jr.

Que existeixi aquest llibre, escrit en persa pel jove poeta kurd Behrouz Boochani en condicions de reclusió, turment i patiment prolongats, és un veritable miracle de coratge i de tenacitat creativa. Boochani no el va escriure en paper ni amb un ordinador sinó teclejant en un telèfon, i el va treure de l’illa de Manus d’amagat per mitjà de milers de missatges de text.

Per fer-nos el càrrec de l’abast de la proesa de Boochani, hem de ser conscients de la dificultat del poeta per crear, del fet que gairebé era impossible que aquesta obra pogués existir. El nostre Govern ho ha fet tot per deshumanitzar els demandants d’asil. Ens n’amaguen els noms i no en sabem res. A Nauru i a l’illa de Manus aquestes persones viuen en un zoològic de crueltat. Els han arrabassat el sentit de la vida.

Tots aquests presos eren persones que van ser empresonades sense càrrecs, sense condemna ni sentència. És un destí totalment kafkià que sol tenir l’efecte tan cruel d’anorrear tota esperança, l’objectiu dels carcellers australians.

I així, el crit de llibertat es va transformar en carn carbonitzada quan Omid Masoumali, un noi de vint-i-tres anys, es va immolar calant-se foc en un acte de protesta; i també en els crits de Hodan Yasin, una noia de vint-i-un anys, quan també es va immolar.

En això ens hem convertit nosaltres, Austràlia.

En els precs desatesos d’una dona violada a Nauru.

En una noia que es va cosir els llavis.

En un nen refugiat que es va gravar un cor a la mà sense saber per què.

Behrouz Boochani es va rebel·lar d’una altra manera. Perquè l’única cosa que els carcellers no podien destruir-li era la fe que tenia en les paraules, en la seva bellesa, en la necessitat dels mots, en la possibilitat que oferien, en el seu poder alliberador.

I així, mentre va estar empresonat, Behrouz Boochani va començar una de les trajectòries més singulars del periodisme australià: informar del que passava a l’illa de Manus mitjançant piulades, missatges de text, vídeos de mòbil, trucades i missatges electrònics. D’aquesta manera, va desafiar el Govern australià, que maldava per impedir que s’escampessin les versions dels refugiats i que intentava constantment negar l’accés a l’illa de Manus i a Nauru als periodistes, fins a l’extrem que, durant un temps, va aplicar el draconià article 42 de l’Australian Border Force Act (Llei de la Força Fronterera d’Austràlia), pel qual es podien empresonar durant dos anys els metges o assistents socials que fessin públics casos de pallisses, d’abús sexual a criatures, de violacions o d’un tracte cruel.

Les paraules de Boochani van aconseguir arribar arreu del món, es van sentir a l’altra banda dels oceans, malgrat els crits estridents dels nombrosos propagandistes a sou. Amb només la veritat i un telèfon a la mà, un refugiat detingut va alertar el món del greu crim d’Austràlia.

Behrouz Boochani ha escrit un llibre estrany i terrible que descriu el destí d’un home jove que ha passat cinc anys a l’illa de Manus, presoner de les polítiques sobre refugiats del Govern australià, unes polítiques en les quals els dos partits majoritaris han competit públicament en crueltat.

Aquest llibre és de mal llegir per a qualsevol australià. Presumim de ser un país decent, bondadós, generós, en el qual hi ha igualtat de drets. Cap d’aquestes qualitats és evident en el relat de Boochani, que ens parla de fam, misèria, pallisses, suïcidis i assassinats.

Mentre llegia les descripcions del comportament dels guàrdies australians de Manus, em va venir al cap el record dolorós de les descripcions que el pare feia de la manera com els tractaven els comandants japonesos dels camps de presoners de guerra en què tant van patir ell i molts altres presos.

Com ens hem tornat, si ara som nosaltres qui cometem aquesta mena de crims?

Cal passar comptes pels fets que es descriuen en aquestes pàgines. Algú ha de respondre per aquests crims. Perquè si ningú no ho fa, la història ens ensenya que, sense cap mena de dubte, algun dia a Austràlia es repetirà la injustícia de l’illa de Manus i de Nauru a una escala molt més gran i infinitament més tràgica.

Algú és responsable del sofriment del qual aquest llibre és un testimoni pertorbador, i és aquest algú, i no pas els innocents, qui hauria de ser a la presó.

Però aquest llibre és molt més que un j’accuse. És la profunda victòria d’un poeta jove que ens ha demostrat que les paraules encara són molt importants. Austràlia li va empresonar el cos, però ell ha mantingut sempre l’esperit d’un home lliure. Les seves paraules han esdevingut irrevocablement les nostres paraules, i d’ara endavant la nostra història haurà de respondre dels fets que ens descriu.

Espero poder rebre algun dia Behrouz Boochani a Austràlia com el que crec que ha demostrat ser en aquestes pàgines: un escriptor. Un gran escriptor australià.

Richard Flanagan, 2018

Un relat del traductor:
Una finestra a les muntanyes

OMID: He llegit el seu article més recent... Admiro de debò la seva obra.

BEHROUZ: Unes paraules molt amables... Espero poder-me despertar d’aquest malson ben aviat.

Traduir el llibre d’en Behrouz ha estat una experiència rica per la diversitat de narratives que el componen. Algunes d’aquestes narratives es remunten a abans de la comunicació inicial que vam tenir, i fins i tot a abans que es construís la Presó de Manus. Aquests últims anys, sobretot després d’haver conegut en Behrouz, m’he adonat que les narracions són essencial per a una vida plena; i el procés de traducció per a aquest llibre ha confirmat i ampliat les meves intuïcions i experiències amb l’art de narrar. Aquest relat del traductor ofereix una perspectiva des de dins de les nombroses experiències i converses que han donat forma al llibre i que caracteritzen la nostra visió comuna de la narrativa i de la vida.

Feia poques hores que havia arribat a l’illa de Manus quan vaig anar corrents a la parada d’autobusos central de Lorengau. En aquesta població ens vam veure en persona per primera vegada. En Behrouz no havia menjat res en tot el dia; no havia consumit res tret de cigarretes per esmorzar i dinar, i encara parlava pel mòbil quan vaig baixar de l’autobús per saludar-lo. Aquell mateix dia, unes hores abans, m’havia assabentat que s’acabava de trobar el cadàver del refugiat Hamed Shamshiripour entre uns arbres que hi havia a prop d’una escola; l’havien apallissat i tenia una corda al voltant del coll. De fet, jo havia passat vora tot de gent de Manus i d’agents de policia en sortir de l’aeroport.1 Les circumstàncies eren molt sospitoses, i molts refugiats encara ara asseguren que el van matar. En Behrouz era el primer punt de contacte per a molts periodistes australians i internacionals, i en aquest sentit, tenia entrevistes programades per a tot el dia. El meu primer viatge a l’illa de Manus havia de servir per a treballar en la traducció del llibre, però a Manus l’única cosa que segueix l’ordre programat és la tortura.

En el moment de la publicació, almenys disset persones han perdut la vida en detenció extraterritorial a l’illa de Manus, a Nauru i a l’illa de Christmas.

Mohammed Sarwar (Nauru, 2002)

Fatima Irfani (illa de Christmas, 2003)

Saeed Qasem Abdalla (illa de Christmas, 2013)

Reza Barati (Manus, 2014)

Sayed Ibrahim Hussein (Nauru, 2014)

Hamid Khazaei (Manus, 2014)

Fazal Chegani (illa de Christmas, 2015)

Omid Masoumali (Nauru, 2016)

Rakib Khan (Nauru, 2016)

Kamil Hussain (Manus, 2016)

Faysal Ishak Ahmed (Manus, 2016)

Hamed Shamshiripour (Manus, 2017)

Rajeev Rajendran (Manus, 2017)

Mohammad Jahangir (Nauru, 2017)

Salim Kyawning (Manus, 2018)

Fariborz Karami (Nauru, 2018)

Sayed Mirwais Rohani (Manus, 2019)

Jo ja coneixia l’enfocament que feia en Behrouz de l’escriptura abans de llegir la seva obra —abans fins i tot d’haver sentit parlar d’aquest escriptor prolífic tancat a la Presó de Manus. El meu pare va morir de sobte pel maig del 2015, uns vuit mesos abans del meu primer contacte amb en Behrouz. El pare també pertanyia a un grup que havia patit persecució al llarg de la història de l’Iran i havia viscut la major part de la vida a l’exili; se’n va anar del país en temps de la revolució i no hi va tornar mai més. Es deia Manoutchehr, nom d’un mític xa del Xahnamé (llibre dels reis), un llibre de poesia èpica en què també apareix el nom de Behrouz. Jo també vaig provar de fer una interpretació i fusió del mite, la llegenda i la poesia per compondre els panegírics per al seu enterrament i el funeral posterior, sobretot el relat que explicava els últims dies del seu homònim. A banda del Xahnamé de Firdawsī, vam honorar la vida del pare amb poemes del matemàtic i poeta Omar Khayyām i de la poeta i teòloga T.āhirih Qurratu’l-‘Ayn —tots dos pensadors condemnats a l’ostracisme i oprimits en el seu propi context. La commemoració de la vida del pare es va convertir en una mena de celebració literària i cultural per a mi i la meva família més propera, i també hi va haver actuacions i discursos d’amics íntims que vivien en la diàspora. Per aquest motiu, quan en Behrouz i jo finalment vam tenir l’oportunitat de seure a l’illa de Manus i parlar de l’estil i els detalls del seu llibre, inclòs el mètode de traducció, de seguida ens vam adonar que tots dos teníem conceptes molt similars de la narració, la filosofia, la memòria i la interpretació. Això em va semblar extraordinari. Per a mi, traduir el llibre d’en Behrouz va ser la continuació de la festa que s’havia iniciat mesos abans en honor de Manoutchehr.

L’oportunitat d’aquesta traducció va ser un regal inesperat. Me la va oferir ell mateix, quan jo ja havia dedicat sis mesos a traduir un recull d’articles periodístics seus. Durant aquest temps, havíem començat a parlar d’altres projectes de col·laboració. Ben aviat ell va comentar que estava treballant en un llibre, però no en vam parlar a fons perquè estàvem ocupats en la traducció dels seus articles i buscant estratègies per esquivar el sistema de detenció. Així que ens vam centrar en el llibre, la traducció es va convertir en una part creativa i intel·lectual de la nostra relació, i la major part de les nostres converses van girar al voltant d’aquest projecte. A més a més, aquesta traducció ha estat font de moltes trobades i descobertes inspiradores i prometedores.

Tot el projecte es va portar a terme durant les meves estades a Sydney, el Caire i l’illa de Manus. El mètode i les perspectives a l’hora de traduir van anar evolucionant i canviant segons les conjuntures. Els temes de cada capítol estan supeditats als esdeveniments i a la dinàmica específica de la presó i de la política fronterera australiana. Per aquest motiu, hi ha canvis en la tècnica, l’estil i la veu, segons el context narratiu i el moment; en alguns casos, els fets i successos tenien lloc mentre escrivíem.

La història que hi ha darrere de la traducció funciona com una narrativa marc per al llibre; és a dir, el llibre conté la història principal emmarcada per un complex procés de traducció com a paratext. La relació entre el marc i les narratives inserides dins d’aquest marc té l’origen en les peculiars tècniques narratives comunes en la pràctica tradicional i en la pràctica contemporània de narrar contes dels pobles irànics (inclosos els kurds). Amb alguns exemples d’aquesta narrativa marc, exposaré breument temes, conceptes i qüestions clau. Aquest enfocament m’ajudarà a explicar, en primer lloc, de quina manera la traducció exigia una certa experimentació literària, i en segon lloc, de quina manera els esforços de col·laboració entre autor, traductor, assessors i persones de confiança van anar madurant i es van anar transformant en una activitat filosòfica compartida.