Art (in)útil

Sobre com el capitalisme desactiva l’art

CICLOGÈNESI 22 | RAIG VERD

Art (in)útil

Sobre com el capitalisme desactiva l’art

Daniel Gasol

Mitjans de comunicació com a divulgadors de coneixement, lluita política per la representació i instrumentalització de l’art com a relat d’Estat.

Primera edició: setembre 2021

© 2021 Daniel Gasol

© d’aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2021

Disseny de la coberta: Tono Cristòfol

Maquetació de l'edició en paper: Noemí Giner

Producció editorial: Xantal Aubareda, Sandra Balagué i Diana Rahmouni

Correcció: Elena Ordeig

Disseny ebook: Iglú ebooks

Publicat per Raig Verd Editorial

Mallorca, 221, s/àtic, Barcelona 08008

Clica sobre les icones per trobar-nos a les xarxes socials

www.raigverdeditorial.cat

ISBN: 978-84-17925-21-5

Raig Verd Editorial forma part de l'Associació d'editorials independents Llegir en català.

L'editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d'aquesta obra per a ús personal.

Índex

Introducció

Art: configuració oficial

Una hipotètica democratització de l’art

La institució com a mètode de dominació

Exposició, visibilitat i existència

Artistes: narratives sobre la creació

La burocratització cultural

L’escena laboral com a control

La mutació de la crítica

Al meu pare i a la meva mare, que es van esforçar per oferir-me una educació que ells no van tenir perquè no hagués de passar per l’esclavitud del treball, cosa que em va permetre ser una mica més lliure.

A Lidia Górriz, la meva directora de tesi, que va confiar en mi i em va acompanyar en un procés de coneixement sobre una àrea poc abordada des de l’art.

Al meu codirector de tesi, Octavi Comeron, que, en els seus últims dies, es va esforçar per lliurar-me una correcció extensa i detallada per a un assaig que encara havia d’acabar.

A tu, David, ja que va ser l’inici d’un treball que continua i ens ha unit fins avui.

I a tu, Laura, per la teva professionalitat, per la confiança dipositada en autors joves i per liderar una editorial que planteja altres formes més enllà de la comercialitat.

Introducció

Aquest llibre, Art (in)útil: sobre com el capitalisme desactiva l’art, indaga la noció d’art emergent des del prisma del fenomen de la mediatització com a «productor» i configurador de realitats i, per tant, de línies formals i discursives d’artistes.

Hi ha hagut diverses motivacions que han provocat que aquesta investigació s’hagi acabat convertint en un llibre que explora qüestions sobre la consideració de l’art, com a professionals d’aquest camp, des d’una perspectiva quantitativa o de volum d’audiència. L’estímul principal per plantejar aquesta qüestió sorgeix del canvi de paradigma al voltant de la idea d’exposició amb l’objectiu de donar visibilitat a obres: una visibilitat necessària perquè arribin a ser art.

Les institucions culturals independents, públiques o privades, semblen néixer i conceptualitzar-se com a llocs productors de treball que impulsen artistes emergents a generar obres que gaudeixen de certa visibilitat en un context local. A causa d’un entramat de negociacions socioculturals i econòmiques, neix en l’artista una necessitat d’exhibir per existir amb la finalitat d’aconseguir una meta «professional», i és així com la convocatòria pública esdevé la forma més accessible per aconseguir-ho, en què «tothom» té l’oportunitat de participar «democràticament».¹

Això significaria que el centre o institució és un dispositiu que estructura línies de treball i, per tant, un productor que conceptualitza i projecta què ha de ser art. No obstant això, plantejar aquest escenari ens porta irremeiablement a preguntar-nos: és l’artista qui s’adapta a la seva producció, al tipus de treballs «acceptats» per institucions per tal de ser exhibits o, per contra, és l’exposició institucional, la que dota el treball d’una importància hipotètica, amb la conseqüència indirecta de generar legítimament creacions confrontants de semblança formal i conceptual? Dit d’una altra manera: els artistes creen la seva obra amb una línia argumental i estètica adaptada per tal que les institucions entenguin el seu treball com a art i per poder exposar, amb l’objectiu final d’obtenir visibilitat i adquirir valor artístic?

Atesa la gravetat de la proposta, que afecta la qüestió sobre com entenem l’art que actualment es produeix, proposo una segona pregunta: aquesta forma de relació és un mecanisme per institucionalitzar el treball i el producte artístic, cosa que converteix el poder politicoestatal en dogma?

La voluntat d’investigar al voltant de la idea de l’artista i la institució com a ens legitimador sorgeix de l’observació de similituds en línies de producció de convocatòries en les quals participen artistes. Els creadors s’adapten a les institucions per exhibir la seva obra? O l’obra és un fenomen expositiu que legitima allò que hem de considerar art? S’assumeix, des del sector artístic, la idea de treball exhibit com a obra existent, cosa que genera dependència de les exhibicions? O, per contra, és només un efecte secundari de la responsabilitat atorgada a les institucions que «mediatitzen» discursos? La generació de l’èxit liberal en forma d’economia i visibilitat és resultat d’un procés global mecanitzat pels mitjans comunicatius?

Per desenvolupar aquesta investigació ens hem vist obligats a establir tres tipologies de creació i creadors: «art contemporani», que fa referència a un tipus d’art emmarcat en un circuit institucional dirigit a visibilitat i mercat —com per exemple, obres mostrades en galeries d’art contemporani—; «creació contemporània», que fa referència a creacions que naveguen entre l’estètica cool o de moda, amb imatges determinades i estereotips ornamentals propis de determinats contexts —objectes o imatges establerts d’acord amb les «estètiques visuals contemporànies»—, i «art emergent», que imposa la idea de novetat a una generació mediatitzada que necessita visibilitat i institucionalització per desenvolupar la seva feina com a artista i que fa referència a una fase prèvia a la de convertir-se en «art contemporani».

Des d’aquesta escena, cal preguntar-se si es tracta d’una qüestió pròpiament local o internacional, cosa que propicia qüestions en relació amb altres contextos culturals: hi ha diversos tipus de creació o hi ha contextos determinats que projecten què ha de ser art? Què considerem art emergent? Quina obra és expositiva? Quina institució és adient per exhibir una producció artística? Com afecta el sistema capital i laboral la creació i l’exposició d’art?

Amb aquesta perspectiva, considerant que la gènesi d’aquestes lògiques assenyala que el format de convocatòria pública en espais no pròpiament artístics com els centres cívics a Catalunya, sembla haver-se suplert la figura del centre productor i exhibició cultural, presentant-se com espais on celebrar la llibertat que els artistes obtenen per mostrar el seu treball.

En relació amb els centres cívics, citem una qüestió del crític i comissari Martí Manen formulada el 2007 des d’A-desk: «Una festa és una exposició? Si ho és, és possible veure alguna cosa en una festa? Si no ho és, les obres serveixen de decoració a la festa?».²

No obstant això, la institució en format expositiu que converteix un treball en art per la seva naturalesa expositiva, cosa que «dissenyaria» la definició d’art, sembla portar implícit un marc mediàtic que podem assenyalar com a responsable de transformacions i fenòmens que configuren una certa cultura mercantilista, la qual cosa genera relacions de poder entre institucions, artistes i públic.

El contingut d’aquest marc de relacions, però, tan sols representa la punta de l’iceberg com a mediació entre art, artista i institució, i determina relacions socials que s’allunyen de la cultura com a eina crítica de transformació i pensament per convertir-lo en una producció més del context postfordista.